El nou llibre de Antonio Muñoz Molina, ideal per a periodistes

Vacances. Temps ideal per llegir aquells llibres que tens pendents. Sobretot si es tracta del llibre que t’ha prestat un amic fa temps i li has de tornar.

Vacances. Temps també òptim per escriure algun article d’opinió. Una cosa i l’altre es combinen i el resultat és això que us explicaré ara: la meva lectura de “Todo lo que era sólido”, un assaig de l’escriptor Antonio Muñoz Molina.

Aquest llibre, editat per Seix Barral al febrer de 2013, produeix una barreja de sensacions de satisfacció i enuig alhora.

Satisfacció en comprovar que algunes coses que pensaves molt internament -sobre la política, la societat i l’economia actual– han estat exposades tan brillantment negre sobre blanc per un tipus tant lúcid com Antonio Muñoz Molina.

I també he sentit enuig perquè, desgraciàdament, sembla que aquest país nostre analitzat i retratat de manera magistral per Muñoz Molina no tingui remei.

Ell apunta que sí, que Espanya es pot arreglar, que tots podem ser millors persones, que podem forçar la classe política a ser més honesta, més treballadora, més compromesa, menys mediocre…

Però la cosa està difícil, molt difícil, vist el quadre general pintat per aquest escriptor que viu entre Nova York i Madrid.

I a l’hora d’arreglar el país, Antonio Muñoz Molina dedica unes quantes pàgines a la tasca que se suposa hauria de fer la societat en general i els periodistes en particular.

I és que, durant els anys del boom inmobiliari, quan semblava que les Administracions tenien diners per a tot tipus de despeses i malbarataments, i s’endeutaven sense parar, bona part dels mitjans de comunicació va col.laborar a l’estat de bogeria col.lectiva bé per acció, bé per omissió amb “pactes de silenci” o per no ser titllats de “aguafiestas”, segons explica de manera molt argumentada Muñoz Molina.

I ara, quan la crisi està colpejant la societat i es desmantella l’Estat del Benestar, els mitjans no poden pas callar.

“Necesitamos con urgencia comprender lo que está sucediendo tan velozmente a nuestro alrededor, y como no hay comprensión sin palabras necesitamos que sean lo más claras y precisas posibles. Llamar al pan, pan y al vino, vino”.

Això que escriu l’autor del llibre jo ho aplicaria per exemple com a vacuna contra la tendència dels mitjans a reproduir quasi senceres notes de premsa oficials, carregades d’eufemismes i vaguetats, de “pedrería verbal” com diu Muñoz Molina.

“En el momento en que por desgana o por cobardía o por comodidad o por negligencia la libertad de expresión deja de ejercerse ya se ha empezado a perder”.

Sobre Xavier Canalis

Sóc periodista des de l'any 1989. He treballat al Diari de Vilanova, Diari de Barcelona, L'Hora del Garraf, Editur i en l'actualitat estic a Hosteltur.com, mitjà especialitzat en la indústria turística.

Deixa un comentari