La literatura fantàstica surt de l’armari

Els lectors de literatura fantàstica estem d’enhorabona. Un conjunt de factors ha propiciat els darrers anys un progressiu interès del sector editorial (amb excepcions, és clar) fins al punt de situar el gènere amb el protagonisme d’un segell propi.

RBA és una de les grans corporacions que ha apostat recentment per una col·lecció pròpia de Literatura Fantàstica en què hi figuren noms com H. G. Wells, Guy Gavriel Kay,  Ursula K. Le Guin o J. G. Ballard. Des d’una perspectiva àmplia, l’editorial pretén oferir un ventall de lectures per a tots els registres de la fantasia, la ciència ficció i el terror.

En la mateixa línia, fa unes setmanes es va presentar a Madrid Fantascy, el paral·lel creat per Random House Mondadori. Els títols estrella del llançament són la futurista Embassytown, de China Miéville, premi Locus 2012 a la millor novel·la de ciència ficció, La bomba número seis y otros relatos, de Paolo Bacigalupi, i La Corte de los Espejos, de l’escriptora espanyola Concepción Perea. No cal dir que RHM derivarà cap a aquesta col·lecció altres autors de la casa com Terry Pratchett, Trudi Canavan o Brent Weeks.

En català, Grup 62 va fer un pas amb Fanbooks, per jugar al fenomen “crossover” i mirar de trobar en un mateix espai joves i adults. Nits de guàrdia, de Paula Roc, i Meravellós desastre, de Jamie McGuire, són alguns dels títols. Des del meu punt de vista, s’han quedat a mig camí. Les raons econòmiques pesen molt i no s’acaba d’apostar per un segell diferenciat, fins al punt que títols com El llibre dels portals, de Laura Gallego, es publica en un segell tan versàtil comColumna.

El món editorial en castellà, en canvi, sí que dóna una resposta a les legions de fans que han mostrat interès en el gènere gràcies, recentment, a l’èxit televisiu de la saga Joc de Trons de George R. R. Martin; però també gràcies als fenòmens cinematogràfics d’El Senyor dels Anells o de Harry Potter; i a tants altres productes de qualitat que han permès situar el gènere en primera divisió perquè han esdevingut èxits massius. Malauradament, l’argument principal del nostre món és sempre l’econòmic: abans no era rendible i ara sí. També és veritat que fins ara només hi havia la referència de Minotauro com a segell comercial, mentre que un estol de petits segells més o menys alternatius han respost sempre a les expectatives del lector més exigent. Penso en editorials com Alamut o Gigamesh, per exemple.

Sigui com sigui, el més important és que en un moment de recessió i de crisi cultural el consumidor trobi més oferta. És fonamental -i sorprenent- que suplements literaris com Babelia dediquin les seves pàgines principals a analitzar l’auge del gènere. En definitiva, és imprescindible situar en un àmbit de normalitat històries que ens parlen de nosaltres mateixos, de les nostres misèries i grandeses.

 

Més posts a: http://raulmaigi.wordpress.com/

Sobre Raül Maigí

Periodista, 39 anys, forjat en el món local vilanoví, i sempre vinculat a l'àmbit cultural. He treballat a L'Hora del Garraf, a El Punt i l'Avui. El 2011 vaig deixar el periodisme actiu. Vaig tastar el sector editorial a Grup 62. Des de 2012 sóc auxiliar de direcció al Museu de Montserrat.

Deixa un comentari