Mor la fotoperiodista María García Rubio, Premi Honorífic de La Nit Canallesca 2014

maria garcia rubio

 

Avui a l’APG estem tristos perquè ha mort una companya, la fotògrafa Maria Garcia Rubio, que vam reconèixer amb el Premi Honorífic de La Nit Canallesca el passat 23 de maig de 2014.

Volem acompanyar els familiars i amics en aquest dol i donar les gràcies a la Maria per la seva contribució al fotoperiodisme de la nostra comarca. Enyorarem la seva professionalitat i personalitat.

Al nostre blog volem recordar el text que vam publicar sobre ella a la revista que editem la nit de la gala de La Nit Canallesca 2014:

A vegades un any sabàtic es transforma en una inesperada finestra d’oportunitats que dóna un gir radical a les nostres existències. És el que li va passar a la María García Rubio. Natural del poble d’Orcera (Jaen), va arribar a Vilanova l’any 75. Necessitava deixar en suspens la carrera de Dret durant un temps. Poc imaginava que l’aturada acabaria sent definitiva i que la càmera esdevindria, a partir d’aquell moment, una companya inseparable.

“Al meu marit li agradava la fotografia i em vaig comprar un laboratori. A més, em van regalar una càmera i em vaig posar a gastar paper i a destrossar negatius”, recorda. El 1982 va entrar al Diari de Vilanova com a fotògrafa, tot i que també portava el laboratori, i més tard va esdevenir cap de fotografia. La primera instantània la va fer al grup Mecano, que eren de visita a Vilanova. Per a la María García, que firmava i és coneguda per molts com a Mary, “va ser emocionant.

No m’agradaven, però eren importants. No està gens malament, començar així”. Dues dècades donen molt de sí. Ofereixen anècdotes curioses, com quan la Guàrdia Civil la va retenir durant unes hores, reclamant-li els negatius d’unes fotografies que havia pres de l’entrada als jutjats dels detinguts per un assalt a mà armada o quan li van llançar un pop en una manifestació de pescadors al port. Totes dues van tenir desenllaç feliç: ni els agents es van quedar el material en el primer cas ni la seva integritat física va acabar patint en el segon. Això sí, ens explica, que “no em van donar de miracle”.

Quan va deixar el Diari va penjar la càmera. Va estar fins al 2005 sense fer res relacionat amb la fotografia. Semblava que entrava en una nova etapa, però en aquest cas, realment, es tractava d’un parèntesi, com no podia ser d’una altra manera. “Un dia vaig pensar: ‘sense la càmera no sóc ningú’”. I va renéixer, reprenent el contacte amb el fotoperiodisme i amb el setmanari vilanoví, aquest cop com a col·laboradora externa. Més endavant, es va incorporar al Vilanova Digital i la seva continuació, l’Eix Diari, i va ampliar la seva activitat com a fotògrafa, entre d’altres, obrint-se a la fotografia artística. En un vessant més personal, compta amb una col·lecció amb una seixantena de càmeres, dels anys trenta fins a l’actualitat.

A la fotografia, li agraeix el seu poder terapèutic. “Jo era molt tallada i no podia suportar les aglomeracions. Un dia, en un acte en el qual hi havia Adolfo Suárez, vaig veure que no em podia quedar aturada. Em vaig aixecar i em vaig posar a fer fotos. Això em va permetre perdre la timidesa i relacionar-me amb la gent d’una altra manera”, conclou.

Pots descarregar aquí la revista de La Nit Canallesca 2014: https://www.periodistesgarraf.cat/docs/REVISTA_LNC14.pdf

Podeu veure el seu portfoli professional de fotografia artística: http://www.mariagfoto.es/

Deixa un comentari